La tempesta omplint de calma. El vent arrelant les idees. El fred coent emocions. Busques que es mouen al revés. Sempre. Búsquedes que s’aturen. Per fi.
This (only) way…
No és l’única. Ni la meva, ni la teva. Ni la d’aquí ni la d’allà. Podríem dir que n’hi ha una per cada persona, per cada personatge i per cada ocasió. És tant la que et condiciona com la que t’ha vingut donada, però que t’has esforçat per canviar. O la que has decidit no…
Buidatge… de ment
L’explosió ha estat incontrolable, descontrolada i caòtica. Preguem disculpin les molèsties. No eren intencionades. Els danys colaterals i els efectes secundaris tampoc havien estat estudiats. Han estat espontanis, com qui no vol la cosa. Un per aquí, i l’altre per tu. T’ha tocat el premi gros. I no et creguis ser l’únic. Les conseqüències es…
Prous
Si no pares, et paren. Et para el món. Ja no pots cridar que vols baixar-ne sinó que, simplement, és ell qui et parla i t’ho deixa ben clar. Ha deixat de moure’s com havia fet fins ara i tot indica que ja no pot seguir girant en el mateix sentit. Quedes atrapada amb els…
Va de perdre(‘s) i haver de tornar
Et trobes buscant les claus. I el jersei. I les ulleres de sol. L’eterna búsqueda. Una sortida de casa no és mai completa si no ha ha un retorn momentani. Ara si, et dius, disculpant-te a tu mateixa amb un somriure. Serà un ara si per avui, però ja saps que la situació es repetirà…
Des dels no llocs
Et trasllades en l’espai i el temps. Avui a Catalunya. Fa uns anys a Canadà, Grècia o la India. Espais de treball que, davant d’un teclat, et permeten que la vida avanci, indiferents als sorolls aliens. La concentració és màxima. Igual que has desxifrat la importància tranquilitzadora que té la natura en el teu organisme…
Estius, camps de blat i infància retrobada
Miraves com creixia el blat des del balcó de la cuina. Era un procés lent, poc a poc, fins que, quan gairebé ja te n’havies oblidat, canviava la verticalitat per la horitzontalitat. En canviava la forma. De sobte, la vista s’omplia de daus grossos i groguents, iguals que els dies xafogosos que els acompanyaven. Tardes…
Curar-se o cuidar-se?
Sentir-se bé és qüestió de solucions. No hi ha un moment oportú ni una fórmula perfecte. Ni secreta. Ni màgica. Si la natura n’és una, ho pot ser l’estol d’orenetes i el seu cantar, que m’acompanyen des de fa una bona estona? O els productes amb prescripció, com les pastilles, o sense, com la xocolata?…
La fugida final
Et despertaràs pensant en l’ahir. El futur serà només un llit ple de cares difuses que es van alternant. El present ni existeix. No el vols crear. Fuig. Se’t escapa. L’habitació ha perdut el pas del temps. Els llençols segueixen emmagatzemant records que ara et cremen a la pell. O te la congelen, altres vegades….
L’última pantalla
Miraré la pantalla per última vegada. Ho juraré i perjuraré a mi mateixa, tot i saber que soc vulnerable als compromisos. Si m’ho pregunten, reconeixaré haver-ho fet només tres vegades quan, en realitat, deuen haver estat set, o deu, o potser vint. Qui sap si més i tot! Sempre m’ha semblat que s’havia de desconfiar…
Va de is i condicionals
I ara ve quan m’adono que la major part de les meves frases comencen amb una i… I és que no hi ha principis ni finals. Tot en la meva vida gira entorn de les continuacions malgrat, paradoxalment, estigui plena de trencaments dràstics. D’una manera o altra, sempre hi ha un fil que ha quedat…
El color de l’efecte placebo
Un color: el blau lilós. Dos moments en la vida: la infantesa i la vellesa. Una solució. Real o imaginaria? Recordo aquells vespres d’hivern on la humitat i la boira consumia els ossos. Fins i tot aquells més tendres, com els de la nena que era llavors. Per sort, sempre hi havia la solució…
PLOU I FA SOL 